pelicules-gastronomiques

Relats gastronòmics

Cuina mòbil

Propers cursos

Receptes dels cursos

Torres Petit

Fonda Torres

Torres Hotel

La forquilla

Imprimeix


 

Un relat de Heribert  

 

M

 

'agradaria poder parlar-vos de la cuina de Ferran Adrià.

M'agradaria farcir-vos l'article de les meravelles de la deconstrucció, d'espumes màgiques, gelatina calenta, croquetes líquides, pa laminat, esferificació. La tecnologia espacial aplicada a la gastronomia.

M'agradaria poder comparar-vos el gust d'un carpaccio de vedella a la tòfona blanca amb el d'un cony humit, però no tinc la oportunitat d'apropar-m'hi (ni a l'un ni a l'altre, a no ser que pagi preus desorbitats).

El Bulli. El Drolma. Àbac. Gaig. Arzak. Can Fabes. L'Ambroise. Grand Vefour. Le Meurice. Celádon. Suposats (i sobrevalorats) temples culinaris que no em puc permetre i que no apreciaria amb la subtilesa necessària. Ni la majoria de vosaltres. No hi combrego.

Parlem de coses més properes. Parlem, paradoxalment, de la cuina libanesa.

Entenem per cuina libanesa (o pakistanesa o aràbiga) aquella cuina de la vedella, l'humus i les espècies, barres verticals i rotatòries de carn que va rostint-se a poc a poc, adobada amb un ús mil·lenari de les espècies.

Fem història. Principis dels 90. La cara lletja de la globalització arriba a Espanya. MacDonalds i Burger Kings arreu, menjars clònics i despersonalitzats que abanderen entendre la globalització com a pensament únic (i americà), patates fregides i Coca Cola.

Nou mil·leni. Porto Alegre. Gènova. El Fòrum. Mica en mica prenem consciència que s'està globalitzant precisament la cultura més destructiva i barroera de totes. Sortim al carrer a cridar, a manifestar-nos. Jose Bove primer, centenars de joves després canalitzen (amb o sense sentit, això no ho discutiré) la seva ira cap a MacDonalds, símbol arreu del capitalisme yanki. I quan han acabat d'abocar fems a les portes del temple, els blasfems s'acosten i ho celebren al libanès més proper. La cara maca de la globalització.

Quan MacDonalds aposta per unificar, imposar preus estàndards, mides estàndards, un pes estàndard, una joguina pel nen estàndard (i homologada per la CEE) els libanesos són l'altre cara de la moneda, l'acostament, el diàleg entre civilitzacions. A un libanès no hi ha uniformes, lavabos modulars, seients asèptics, una cuina mecanitzada. Entrar a un libanès és entrar a casa d'un estranger i atrevir-te a menjar el que t'ofereix. Atrevir-te a escoltar la seva música, a parlar una estona amb ells, a provar el seu Shawarma (vedella rostida en un pinxo vertical típic amb enciam, tomàquet, humus i salsa tahine) o el seu Falafel (exquisides croquetes de cigrons amb humus i salsa tahine), i adobar-ho tot amb una Mecca Cola (si som antiimperialistes de pura cepa) o amb una Voll Damm (revolucionaris sense presses).

Acostar-te a un libanès és menjar una cuina diferent i màgica a preus d'hamburguesa doble amb formatge, submergir-te per uns instants en una cultura pròxima i fascinant i entendre una realitat cada vegada més propera i un futur cada cop més evident. Somriure davant l'evidència que d'aquí uns anys a qualsevol restaurant de carretera, qualsevol menjador d'empresa o qualsevol menú d'avió hi haurà shawarma i falafel al costat de la botifarra negra o la truita de patates.

Atrevim-nos-hi doncs. Acostem-nos als àrabs, genis de l'edat mitjana, inventors de la numeració, la medicina, la irrigació. Acostem-nos a una civilització que fou puntera i que viu anclada a una qüestionable religió. Acostem-nos-hi com vam fer amb els immigrants espanyols, tastant el seu cochinillo, ballant les seves jotes per acabar casant-nos amb les seves filles.

Acostem-nos-hi. Entenem-los, dialoguem-hi, aprenem d'ells.

Acostem-nos-hi. Globalitzem-nos. Però fem-ho bé. Posem-hi humus. Fem-ho bo. Afegim-hi salsa Tahine. Fem-ho gustosament. Tastant el shawarma.

Phoca Gallery Slideshow Floom

You are here: