pelicules-gastronomiques

Relats gastronòmics

Cuina mòbil

Propers cursos

Receptes dels cursos

Torres Petit

Fonda Torres

Torres Hotel

La forquilla

Imprimeix

Un relat de Alfred Sargatal  

 

I

 

ngredients:
1 conill de bosc
1 dotzena de cebes picants de Figueres
1 litre d’oli de colza
2 capses d’escuradents
1 garrafa d’aigua fresca dels Rasos de Peguera
12 cabeces d’alls de Banyoles
Perdigons a discreció

Primer s’agafa el conill per una de les dues orelles, se li estira fort fins que es desprèn el cos de la bestiola. Una vegada arrencada 1’orella de soca-rel, hom engrapa un ganivet,
prèviament oscat perquè faci mes pessigolles, i 1’hi introdueix amb suavitat al costat dret del coll, entre la jugular i 1’amígdala. Un cop dins, fem girar el ganivet en rodó, com fan els samurais en el moment suprem, fins que surti un doll de líquid espès i de color vermell fosc (no cal amoïnar-s’hi: és sang), que abocarem en un atuell de cuina de forma còncava. (També es poden fer servir recipients convexos, o còncaus capgirats, però llavors 1’operació es fa més dificultosa.)
Quan el conill hagi proferit l’onomatopeia “cuec” o “nyec” –no és fàcil de determinar de quina es tracta en cada cas–, se suposa que la seva ànima ha passat a millor vida. Podem, per tant, procedir a la part més divertida de la feina: 1’striptease. Li llevarem la vestimenta natural, fent-li un tall rodó al voltant del coll i li estirarem la pell de dalt a baix, amb una forta estrebada, com si es tractés de 1’operació quirúrgica anomenada píling, a què amb tant de gust se sotmeten periòdicament algunes folklòriques hispàniques i certes actrius de tercera categoria i edat de serials del tipus Falcon Crest.
Un cop tinguem el conill nu i eixarrancat, 1’escorxarem i procedirem a la recerca dels perdigons: 1’obrirem en canal, bo i separant bé totes les interioritats, i amb un detector de metalls de gran sensibilitat anirem localitzant i recollint la ferralla, com si es tractés de bolets, que dipositarem en una cassola ja preparada a 1’efecte, amb oli de colza bullent.
En aquesta cassola s’haurà posat, una estona abans, a rossejar al foc un tassó de ceba i alls de Banyoles collits en nit de lluna plena, ben picats i mastegats per algú que conservi bé –si és que 1’hi ha tinguda mai– la dentadura.
Es deixarà, per una banda, coure el conill a foc lentíssim durant unes quatre hores com a mínim, procurant girar-lo almenys cada cinquanta-dos minuts. Per 1’altra, deixarem coure els perdigons, fins que quedin ben torrats, com ametlles de la collita del 69.
Quan el conill tingui 1’aspecte d’un cadàver carbonitzat, se li buscaran les ales fent-li pessigolles sota 1’aixella, i les col·locarem en una “font” amb aigua fresca –no importa de
quina marca–, que guarnirem amb els perdigons torrats, punxats amb escuradents per fer més bonic.
Però com que és molt probable, per no dir segur, que les ales del conill no apareguin per enlloc, podeu substituir-les per manetes de porc, que són fàcils de trobar en aquests temps en què n’abunden els propietaris (de mans).
Aquest plat tan exquisit es pot presentar a taula acompanyat amb música, preferentment a base d’himnes militars. S’exigeix –és de rigor– que els comensals vagin proveïts de sabre.
Senyores/s: Que tinguin una bona cuina!

Phoca Gallery Slideshow Floom

You are here: