Ous dos

Un dia, feia feina a un bar de Ciutadella, em va tocar pujar a la cuina i fer molts i molts ous ferrats. Allà també són estrellats. Fastigueajat amb l'olor d'oli i de fritura i pensant en uns versos de Vicent Andrés Estellés que diuen "ols a cuixa, ols a terra, ols a sexe" em vaig dedicar a pensar en el meu últim amor

Cuinant a dins la cuina d’una tasca
reneg dels poderosos i somnii
que véns i em treus d’aquesta soll pudenta
on fins i tot la pell o la fritel•la.
Mentre fregesc els ous la ment em vola
i m’imagín alluny de pells i closques
covant-te els ous, així, sense fregir-los,
no pensant, ous..., no salpebrant-los, ous...
A dins la cuina qui sóc jo? Dos ous
que enyoren amb desigs bessons els ous
de qui em teixeix de clara vermellor?
A dins la cuina qui sóc jo? L’obrer?
La multitud? L’amor? Un esglaó
en la columna monstruosa i fètida
dels ous i del desig fregit amb oli?
Qui sóc? I aquí defora qui m’escolta?
Els sindicats no es miren aquests ous.
Tothom que menja això se’n va a la mort.
N’estic ja fins als ous, de tot això.